El hombre de al lado



Tan solo por el personaje de este vecino ya valdría la pena ver la película, pero es que ademas el film consigue cautivar y entretener a cualquier tipo de espectador sin renunciar a una realización propia de cine de autor sin concesiones.


Uno de los dos hombres es íntegro, a pesar de las apariencias y uno de los dos hombres no lo es, a pesar de las apariencias.


Entre medias, la casa, que es un continente en si misma, asiste impasible a este juego.


Una película sumamente interesante que entre otras cosas habla de las sombras que se ocultan y las sombras que se airean.




Mil cretíns



Com dos amics que es retroben el Ventura torna a jugar en el Quim.

Alguns diàlegs son literaris i algunes actuacions teatrals per a una pel.li rodada en sencillesa.
Entrem e ixim de cada história com qui pren canapes.

Una fotografía que arrisca molt en les ombres i es revela irregular.

Encara que fasa una pel.licula per any i practique la comedia de vegades el cas es que el Woody Allen es tria molt millor el jazz, el de esta pel.licula em sobra i em cansa.

La peli és una amanida de petites coses, una primera part en bon ritme i molt entretinguda que posa de manifest que cada persona es un món i crea un món i que la comunicació es producte de la casualitat que comporta conectar dos mons en comú mes que tendir ponts que unixquen dos diferents.

És la pelicula que rodaría aquell que no te res que demostar, aquell que roda per plaer, passió, avorriment o inèrcia, aquell que roda perquè sí i perquè no.

Com la dona que buida sa casa i transporta el seu món al carrer perque s`agarra a l`intent de desfer-se de tot com qui ja ha probat de tot i només li queda probar a llevarli la pell a les coses per buscar d´alguna manera alló que hi ha darrere del incomprensible món exotèric-exòtic que normalment sol portar un cabás de errades al ser interpretat per que es nomes la burda manifestació de energies molt mes sutils i complexes.

La pel.li parla precisament del poc trellat del món que la majoría del món sol entendre com "món real" , és a dir: la "maya" mal dibuixada.

La segona part histórica i muda i en planificació de teatre-Meliés encara que és lliure, atrevida e interessant, a mi em cansa.
La pel.li a mesura que avança en esta part va des-regularizantse

Els contes revisitats de esta segona tanda es basen en la suposada gràcia de dinamitar el contingut del clásic mantenint la forma mes primitiva i clásica de narrar per què precisament arribat a este extrem al classicisme dels primers anys de la història del cinema ara podria cobrar la força de la transgressió pero el que aconsegueix l´abùs de certs recursos és que poc a poc arribe a pareixer un producte televisiu, i un s´oblide de que esta veient una pel.li.

La tercera part disposta a rematar el conjunt coqueteja en la primera i allarga un epílog que converteix la figura del narrador en altre pesonatge que precisament buscava en la creativitat l´expressió de la propia llibertat i no el compromís pesat de tindre que ser jutge de les propies criatures o pare dels propis pares.

Mil cretins deambulen pel món astral demanant que conten les seues históries.
I és divertit de vegades, fins a cert punt, deixarse emportar per esta energia i així contar-les o escoltar-les.
Pero també podriem ignorar d´arrel les veus dels mil cretins i buscar les històries dels mil savis que tal volta podrien ser iguals de entretingudes i de regal més riques.

I una volta conegudes aquestes ja estaria bé com a diversió endirsar-mos en la confusió de estes històries tan interessants i originals com abstractes, però també tan suggeridores com perdudes, per què els personatges que les recorren estan perduts i cada conte és només el capítol d´una búsqueda.




Los hombres que no amaban a las mujeres


Invocación al ave Fénix en unos titulos de credito entre James Bond y el Venom de Spiderman que descolocan aún antes de empezar.


Con la investigación la cosa se va poniendo interesante y tomando ritmo. El puzzle se va dejando caer revolviéndose en su imagen.


Todos tenemos deseos. “Satisfacer los míos requiere de más toallas”


Reconocer las alertas del instinto y el miedo de ofender a alguien como si fuera el espejo de una propia ofensa es solo una pincelada pero es la reflexión que rescato, porque cada uno salva lo que mas le interesa en ese instante vital en el que observó un evento.


La propuesta es entretenida y narrativamente mejora según avanza y eso esta muy bien, sobre todo en una película tan larga.



Si tuviera que elegir entre una y otra versión me quedaría con ninguna y con las dos.

“Con ninguna” porque de la otra ya explique y de esta aún reconociendo todos estos méritos y resultándome entretenida me interesa mentalmente pero no me mueve emocionalmente.

Y “con las dos” porque hay pasajes que me gustan mas en la primera adaptación y otros muchos que me parecen mas acertados en la segunda y necesitaría un remix de las dos para salvar todo lo que prefiero de una y otra.